El Campionat començava doncs com acostumen a començar aquest tipus de
campionats; amb la clàssica expedició. Aquesta vegada l’expedició era nombrosa.
Érem;... El PIP Team!
· Albert
Pita; tenia la difícil missió de ser el primer tauler de
l’equip B. I ja sabíem el seu primer rival en aquest Campionat. Llàtzer Bru, lo cabezudo!
· Albert
Puntí; el tigre torna a jugar amb l’equip A per ajudar a que
el mateix quedi campió. La seva contribució és vital, i bé, si li sobra temps,
ja va cap a Barcelona a jugar un partidet de futbol i torna com si res... fácil, ves?
· Pablo
Ji; amb aquest jugador el Club es torna un Club
Internacional. De quart tauler és un punt assegurat i si té qualitat de menys,
ja ha guanyat. És la teoria de Ji.
· Ferran
Cervelló; el nostre rínxols d’or és el nostre Messi, però amb
unes grenyes espectaculars per intimidar als rivals. És el primer tauler de
l’equip A dels infantils i tothom té confiança en ell. Segur que no ens
fallarà.
· Llum
Cardó; princesa del seu conte, és una jugadora molt sòlida que
no deixa escapar cap oportunitat. No perd quasi cap partida.
· Jesús
Ligero; com sempre ens acompanya Kamikaze Jesús, amb les seves boges partides. És un dels pesos pesants de la
competició, o sigui que nada de ligero.
· Xavi
Cardó; torna a Salou sent delegat de l’equip B infantil, i
ell, bé... enlloc d’anar al Museu Dalí o a mirar el tennis, com d’altres, es
fot una birreta mentre l’equip fot un 4-0 al Cerdanyola. Mentalitat Cardó.
· Enric
Garcia; torna el millor delegat de Catalunya per ajudar a l’equip
A infantil a quedar campió de Catalunya. Ha tornat per guanyar. He is back.
· Frederic
Corrigüelas; les seves promeses sempre són interessants, però el que
tothom es pregunta és; ¿serà aquest l’any en que el Frederic es tirarà a la piscina?
· Víctor
Collell; el vostre humil cronista us relatarà encantat aquest campionat
intentant fer els màxims punts possibles. Quart tauler de l’equip A infantil, es
tornarà a veure les cares amb el senyor fosc.
Sortíem de l’estació de tren de Passeig de Gràcia amb destinació Vila-seca.
Ja ens ensumàvem els aparellaments de la primera ronda a la categoria infantil;
l’equip A s’enfrontava amb Andorra, l’equip B amb els Galàctics; Cerdanyola del
Vallès.
·
Llàtzer
Bru. (2196)
·
Dani
Garcia Ramos. (2175)
·
Adrián
Jiménez. (1994)
·
Cora
Castellet. (1987)
Un equip que realment fa por, però que no per això és imbatible. En algun
moment del torneig hi hauria l’enfrontament Peona i Peó – Cerdanyola del
Vallès. El clásico.
Arribàvem a l’estació de Vila-seca abans de les 13:00 h. Des d’allà vam
anar fins l’Hotel Palas Pineda en cotxe, personalment vaig anar amb el Ferran, el Puntí i l’Enric al cotxe
del pare del Carlos Martínez. Aquest
any no sabríem qui li baixaria la maleta al Jesús, ja que aquest any no anàvem a la mateixa habitació. Una
llàstima.
Ronda 1; Això no és un campionat de Catalunya? Doncs
què hi fot aquí Andorra!?
L’alineació dels andorrans era la següent; pel que sembla, portaven el seu
equip de gal·la.
·
Valentí
Riba (1842)
·
Arnau
Jansat (1810)
·
Francesc
López (1789)
· Maria
Galera (1761)
Abans de començar la partida, rebíem la visita d’una persona inesperada;
l’ex jugador de Can Carabassa i de Peona i Peó Martí Camps, que es quedaria durant tot el divendres a donar-nos
ànims i sort. En aquella ronda la preparació va ser escassa, alguns jugadors
infantils, sobretot de l’equip B, van preparar les seves partides contra el Cerdanyola,
l’Albert Pita contra el Llàtzer, l’Adrià contra el Dani Garcia
Ramos, el Jaume Lladós contra l’Adrián Jiménez i la Laura Ovejero contra la Cora Castellet.
La ronda començava titubejant per l’Albert
Puntí, que feia una Najdorf i el rival li contestava amb una Alapin que
sorprenia al nostre jugador. L’Albert
té un perfil semblant al primer tauler de l’equip A de Peona i Peó, Marc Capellades. L’obertura la juga amb
inferioritat i després fa mans i mànigues per treure’s una combinació del
barret i guanyar la seva partida.
Així ho va fer.
El primer en acabar, però, va ser l’home de les cavernes Ferran Cervelló, que rep aquest nom per
com s’embolica a les mantes dels llits de cotó i comença a ballar balls de fa
més de 5000 anys enrere. Un recital, un any us ho gravo.
El Ferran guanyava a un primer
tauler d’Andorra que poc podia fer contra un ex-campió d’Espanya. Poc després
acabaven quasi alhora els altres tres taulers, el Blanqui Marc Torrents, la Llum i
el Puntí, tots tres guanyaven. El
primer matx acabava en un 4-0 a favor.
No hi havia treva. La següent ronda començava en breu, i no teníem temps ni
per preparacions ni per anar a fer una crònica bona. Se’m acumularia la feina.
Ronda 2; Al
límit
No passava massa estona des de la ronda 1 quan ens tocava enfrontar-nos al
Figueres. Un equip format per;
·
Oriol
Serra. (2085)
·
David
Núñez. (1829)
·
Cristian
Granados. (1829)
·
Laura Regincós. (1740)
A tots quatre taulers el nostre equip de gal·la li treia una mínima de 100
punts, en alguns casos dos-cents, com el Marc,
que té un ELO de 2051.
Hi havia good feeling entre els
jugadors d’ambdós equips. El Figueres és un bon club d’escacs i el seu ELO era
realment enganyós. Pregunteu-nos-ho a nosaltres.
El primer en acabar va ser el Ferran,
que deixava el matx a les nostres mans després de fer unes meritòries taules
amb l’Oriol Serra, bon jugador. Les
partides dels altres taulers estaven molt igualades, en alguns casos favorables
als jugadors gironins. Jo jugava contra Laura
Regincós. La recordava per haver quedat tercera femenina de Catalunya a la
categoria sub-10, en el meu primer Campionat de Catalunya d’edats individual
disputat també a l’Hotel Palas Pineda.
La variant que em va fer no me l’havien jugat mai i això va fer que en
determinades jugades jo em mengés alguns minuts del rellotge. Tan sols teníem
75 minuts per jugador sense increment, un temps que no anava gairebé a jugadors
que acostumen a apurar-se.
L’Albert tenia una posició
complicada, l’obertura no se la coneixia massa i li va passar una mica de
factura. Ell, però, sempre se’n surt. El Torrents
semblava que estava una mica millor, posicions que li agraden al Marc, igualades, a punt per arribar a
un final i a poc a poc anar guanyant la partida.
En un moment donat, la meva rival es deixa peça; després d’una entrega de
qualitat per part meva per recuperar-la després, ella s’equivoca i enlloc de
quedar jo superior però amb força igualtat, quedo molt superior; amb peça de
més. Un final de dama, torre i alfil contra dama i torre. Complicat, res estava
fet. En aquests moments tan crucials és quan començo a pensar tots els
conceptes del Cuartas; “... en un final de piesas mayores... la
menor dirá, quién tiene la rasón...!” clar que en el meu cas ella no tenia piesa menor... tant se val. Qualsevol
consell del Cuartas és bo. Et motiva. Et fa creure que tu tens conceptes són
molt millors que els del rival, i en certa manera, és veritat. Intento activar
el meu alfil de qualsevol manera, amenaçant mat, guanyar torre amb descoberta,
etcètera. En un moment donat, quan ella refusa el meu canvi de dames, puc posar
la dama a última fila, realitzant el canvi de dames ja que la seva està
clavada. Simplifico tot, i quedo en un final superior. Ara ja tiro sense
apuntar. Tan sols tinc tres minuts al rellotge.
En aquell moment entenc perquè serveixen les ràpides a tres minuts que fem
els dies entre setmana a l’entrenament al club. Allà el meu canell es posa a to
i començo a jugar jugades molt precises a una velocitat de vertigen.
Aconsegueixo canviar torres, quedo amb l’alfil de més i quedo amb un peó
passat. Ho simplifico tot i quan poso el meu peó a sisena, ara amb un minut de
rellotge, la rival tira el rei i m’adjudico el punt que obria la llauna; 1’05 a
0’5.
Va ser en aquell moment quan Puntí va
començar a aplicar la seva tàctica pròpia. Recordant partides anteriors que ell
mateix havia jugat, va esperar a que passés el temps per quan tingués menys de
cinc minuts, començar a jugar al toque
i intentar timar o atracar al jugador del Figueres.
Mentrestant admirava la partida del Marc,
esperant si la partida es resolia o no, tot semblava que el Marc s’enduria el punt.
Va ser llavors quan al Puntí li
quedaven cinc minuts al rellotge. Va començar a tirar al toque al Cristian i
nosaltres, des de fora, posant-nos de puntetes intentant veure alguna de les
jugades que feia l’Albert. L’Enric mirava la partida, nerviós, però
fingint (realment bé, tot s’ha de dir) que estava molt tranquil. Al cap de
poques jugades Puntí para el
rellotge i dóna la mà al seu rival. No sabem el resultat. L’Enric ens ve a veure. Puntí a perdut però Torrents ja guanya. 2’5 a 1’5, victòria
per la mínima davant un Figueres que va demostrar no ser un comparsa al final.
Ronda 3; Oh... n’hi ha per agafar un infart, hooooome!
La següent ronda es jugava l’endemà al matí, i just després de sopar ens
vam assabentar de qui seria el nostre rival. Un clàssic, un rival dur, una de
les poblacions que són capital dels escacs a Catalunya; el Club d’Escacs
Mollet.
L’Enric va tornar a veure
convenient que jugués la Llum contra
el Mollet, o sigui que ja teníem quartet inicial que s’enfrontaria al Mollet; Ferran Cervelló, Marc Torrents, Albert Puntí
i Llum Cardó. Els seus respectius
rivals serien;
·
Pere
Garriga. (2233)
·
Joan
Caro. (1808)
·
Helena
Ruiz. (1804)
·
Jordi
Arnau Montaña. (1808)
Anàvem a dormir força d’hora, el Ferran
anava a preparar amb el Cuartas i
els demés no teníem ni la més remota idea del que feien. Ens quedàvem adormir
mirant l’Aquí no hay quién viva, i l’Albert es va haver d’aixecar per apagar
la televisió perquè jo dormia com un tronc.
Això sí, a l’aixecar-me sempre era el primer. Em dutxava de bon dematí i a
l’acabar baixava a despertar a l’Enric,
al Pita i al Marc. Em quedava pul·lulant per les dues plantes de l’habitació a
l’espera que algú baixés a esmorzar.
El Ferran sens dubte que
començava a rebre els més forts de la categoria; ja l’Oriol Serra és un rival molt fort, però encara havia de jugar amb
els Llàtzer, Pere Garriga, Rasen i
companyia.
Tot apuntava que el nostre pichichi
seria el Torrente, que estava en una
forma espectacular.
I així ho va demostrar jugant contra
Joan Caro, el va atacar per el flanc
de rei i semblava que la victòria del Torrents
seria imminent.
Abans, però, va acabar la Llum,
que va guanyar la seva partida després de quedar en un final guanyador però que
no era fàcil. Resolia la seva partida amb solvència. Enorme la feina de la
Llum, que guanyava i es posava ella amb 2 de 2 i el matx amb 1–0.
El segon en acabar era el Puntí,
que després que se li compliqués una mica la seva partida a l’obertura
aconseguia posar la seva torre a la cuina i aprofitant l’apuro de temps de la
seva rival guanyava força còmode. 2-0.
Però res estava fet; el Ferran
perdia contra el Pere després de
tenir gran part de la partida qualitat de més, però el Pere aprofitava el seu
atac i un petit error del nostre jugador i guanyava la seva partida, donant
esperances per empatar. 2-1. Faltava el... Torrente...
El Torrents sempre va semblar
que dels 4 era qui estava millor. Tot i això es va tornar boig. Va entregar
peces i torres per guanyar i va passar a estar perdut, però el Caro no ho va aprofitar i l’Enric li va dir urgentment que acceptés
les taules. La partida havia quedat a l’aire. Nova victòria per la mínima. 2’05
a 1’05.
L’Enric, que l’havia tornat a
encertar posant a la Llum de quart
tauler enlloc de posar-me a mi, va mirar de reüll la partida que es disputava a
la taula 1, el matx Cerdanyola del Vallès – Gerunda. L’Enric pronosticava que el Cerdanyola guanyaria el matx amb
comoditat. I així va ser. 3-1 a favor dels vallesans, només va perdre el seu
tercer tauler Adrián Jiménez contra l’Eduard Prujà, pichichi del Gerunda amb 3 de 3. Ja sabíem qui seria el nostre
proper rival.
Ronda 4; Un dels dos no pot viure si l’altre sobreviu
II. El clásico.
Aquella tarda hi havia Tarde de
Champions en Canal + Jaque (variant del Canal + fútbol). Hi havia derbi. El clásico. Cerdanyola del Vallès –
Peona i Peó. L’alineació del Cerdanyola ja la sabíem:
·
Llàtzer
Bru. (2196)
·
Dani
Garcia Ramos. (2175)
·
Adrián
Jiménez. (1994)
·
Cora
Castellet. (1987)
Nosaltres jugàvem amb l’equip de gala; Ferran
Cervelló, Marc Torrents, Albert Puntí i
jo. Pronosticàvem un matx igualat.
La meva rival era la Cora Castellet,
coneguda jugadora, conegudíssima diria jo. Ja ens havíem enfrontat una vegada
al 2010, en un Campionat de Catalunya individual. Aquell any jo em vaig endur
la victòria marcant un Iniestazo, bé,
un alfilazo a l’últim segon. Partida
que jo vaig tenir qualitat de menys tota però la parella d’alfils va ser molt
forta i vaig guanyar per un petit detall. Ella volia revenja.
M’estava servint un bon plat d’espaguetis al menjador del Palas quan se’m
va acostar, decidida.
-Jugues tu o la Llum?- va dir.
-No ho sé, em sembla que juga la Llum,
però em facis cas.- vaig dir, mantenint-me seriós i dissimulant el millor que
sabia.- L’Enric ho sap.
Ella es va quedar una estona observant-me, però jo no vaig moure ni un
múscul de la cara.
-Mentider...
Se’n va anar menjador avall i la vaig perdre de vista. Vaig continuar
servint-me menjar, que el tio del darrere tenia gana i ja em punxava l’esquena
amb la forquilla.
Vaig veure en una taula a la Daniela
i a la Llum assegudes dinant. Abans
d’anar a la meva taula, em vaig apropar a la seva. Directament a la Llum.
-Llum, si et ve la Cora i et pregunta qui juga, digues-li
que et sembla que jugues tu però que no
ho saps, ¿entesos?
Mentre ella assentia, vaig adonar-me que tenia una mirada clavada. Vaig
girar el cap i la Cora m’observava
des de uns cinc metres.
-Ho sabia...!
Allà ja vaig riure i me’n vaig anar a la meva taula mentre explicava
l’anècdota als companys de taula. Sóc un cas.
Vam preparar contra francesa i siciliana, amb diverses variants i
transposicions. Estava preparat per la partida. Preparat per lluitar!
Vam seure a la taula 1 del campionat. Puntí
va fer de waterboy tirant-nos l’aigua
a cadascun dels jugadors mentre l’Enric completava l’acta.
El matx va començar.
Em va jugar francesa.
Vaig fer la meva variant del Chakkal
Attack, i semblava que ella ja se l’havia preparat. Tenia més d’una partida
i de dues a Chess-Results amb la meva variant del Chakkal Attack. L’Enric
mirava les partides amb aire pensarós mentre aprofitava per fer algunes fotos
als jugadors.
No tenia ni idea de com anaven les altres partides. ¡Tú a tu partida! em deia mentalment, amb la veu del Cuartas ressonant dins meu, com ja és
habitual en totes les partides que jugo. A la partida es van anar canviant
peces i semblava que ella tenia avantatge. Però... En un final de piesas mayores... ¡la menor dirá! ... quién tiene la
rasón... Lamentablement m’havia quedat sense piesas menores, tan sols tenia la dama i dues torres, mentre que
ella tenia la dama, una torre, un alfil i un cavall. Segons el Rybka, 2 punts
d’avantatge per ella.
Interrompien els meus pensaments xiuxiuejos d’una de les taules. Torrente havia fet taules amb el Dani Garcia Ramos. Un molt bon
resultat, tenint en compte l’estat de forma del jugador i, sense anar més
lluny, la seva qualitat. ½ a ½.
No gosava mirar les partides del Puntí
i del Ferran, yo a mi partida. L’Enric
continuava passejant per allà, i de tant en tant veia al Cardó, delegat de l’equip B infantil.
Quan em vaig veure quasi perdut vaig jugar al concepte; les torres a les
columnes, el rei segur... més o menys... i la dama...? la dama activa? No! La
dama a la cuina! Al forn de la cuina! Vaig atacar-la amb tot, amb una torre a
setena i la dama a sisena recolzant-la, però semblava que ella tindria poques
dificultats per defensar-se i més endavant guanyar-me. Però...
Fa un moviment de cavall. Miro. M’amenaça mat. Sembla que està tot perdut.
Penso; pero hombre señor Collell... como usted pudo... Ja fa
cinc jugades que he deixat d’apuntar. Em queden tres minuts. A ella quinze.
El cavall que amenaça mat deixa l’enroc dèbil i la seva defensa
desprotegida. Llavors me’n recordo... aquell mat dels nens petits... com es
diu... ¿el d’última fila?
-Deixeu-me’l a mi, sóc jo qui l’ha
de matar! Després d’aquesta nit... ningú recordarà el teu nom... només el
recordaran per dir com, m’imploraves que no et matés... i jo, que sóc tot compassió,
et perdonava la vida...
-Mai!
-Només jo, puc viure, per
sempre... Avada Kedavra!
Una fogonada de llum verda i
vermella es connecten. Sembla que la vermella té més poder.
-Noooooooo! Podeeeeeeer!
La vareta li salta de la mà a la de la cabellera negre i el noi l’hi apunta
al coll.
-¿Per què encara vius?
El noi fa una pausa dramàtica.
-Perquè tinc una raó per a la que viure.
Abans de marxar, però, la noia diu unes paraules.
-Només jo, puc viure, per sempre. Ens
tornarem a trobar. I la pròxima vegada no tindràs tanta sort.
A l’aixecar-me, després de firmar la partida, l’Enric m’agafa per les espatlles. Encara tremolo.
Sorprès, a la taula del costat, el Puntí
pregunta;
-HAS GUANYAT!?
Tan sols assenteixo amb el cap. Agafo la partida, l’aigua i el boli i me’n
vaig de la sala. Al sortir me’n adono que el Ferran ja ha acabat. Miro a l’Enric
i em diu que aquest a perdut. Maestro
Obi-wan, nada de victoria... del
velo oscuro ha caído... las guerras clon empezado ya han.
1’05 a 1’05.
Tot a les mans de Puntí.
Surto a fora, al Vestíbul de l’Hotel Palas, on allà tothom em pregunta i em
comenta que què he fet a la meva partida per acabar guanyant. No hi ha frases
que valguin, no es pot explicar. Bé... sí. Iniestazo!
De sobte, en Llàtzer Bru surt
tot enfadat de la sala de joc, tot exclamant, amb aquell accent de l’Ampolla; en Jiménez
ja perd, recollons!
Emocionat, entro a la sala. Veig que el Puntí està jugant al toque.
L’Enric està molt pendent de la
partida. De sobte, els dos jugadors es donen la mà, davant la presència de
l’àrbitre i dels dos delegats d’ambdós equips. M’apropo sigil·losament i només
donar-hi un cop d’ull, veig al Puntí amb
qualitat de més i amb un peó a setena. Se’m dibuixa un somriure a la cara. Just
quan veig el rellotge, que se’m esborra de seguida. 00:00 h. a la banda del
nostre jugador i una bandera negre que apareix i desapareix. Se’m cau el món
als peus i surto de nou de la sala, m’assec al sofà i em poso les mans al cap. 1’5
a 2’5. Derrota per la mínima contra l’etern rival.
No es pot dir que no ho vam intentar, però no ho vam poder aconseguir.
Tampoc es pot dir que vam tenir mala sort, la meva partida es va guanyar contra
pronòstic tenint una posició pràcticament perdedora. Una llàstima tenint en
compte el que vam lluitar.
També sabríem el rival que ens tocaria l’endemà; el Gerunda. Un equip
format per;
·
Rasen
Mediña (2143)
·
Guillem
Salagran (2136)
·
Eduard
Prujà (2002)
·
Eduard
Salagran (1817)
Segon i tercer del rànking s’enfrontarien a la taula 2 del campionat.
Pronosticàvem que seria un matx interessant.
La partida contra la Cora
m’havia deixat baldat. Vam anar a sopar i després de sentir darrere meu un
parell d’amenaces per part seva, vaig decidir que millor no dir res... jo parlo
al tauler, com el Guardiola.
Ben sopat, anàvem a preparar amb el Cuartas,
però jo m’estimava més preparar al dematí quan estigués més fresc i anar a
dormir d’hora. L’Albert ens havia
deixat ja que l’endemà havia de jugar amb el seu (i meu) equip de futbol, la UB
Catalònia. Només un dels dos podia faltar, i l’Albert va decidir que marxaria ell i que jo em quedaria.
El que va passar després no sé si ho vaig somiar o què, però recordo veure
al Frederic i a l’Enric entrar a l’habitació, tot
exclamant:
-Hombre Víctor! Si estàs aquí! Millor que no surtis a fora que hi ha un jaleo... Li vaig a fer una foto, mira
com dorm!
Obro una mica l’ull esquerre;
-Ei Frede Frede... saps que li
faré demà al Prujà?- dic amb un fil
de veu.
-¿Què li faràs?
-1. e4 c5 2. b3... jo sóc negres...
(Flash)
-Ostres... bé marxem! Bona nit!
Ronda 5; Si haig d’animar a un club que no sigui Peona i
Peó, jo sempre animo al Vila Olímpica...
Em despertava... ¿on? No reconeixia l’habitació... ni res... l’Enric estava dormint al meu costat...
vaig sentir el cos molt pesat...
Anava vestit.
Estava creuat al llit de matrimoni, deixant tan sols un poc espai al meu
delegat. Havia d’anar a dormir al pis de dalt, o com a mínim posar-me el
pijama. Vaig mirar el rellotge. Marcava les 7:20. Ja quasi era de dia. Vaig
anar sigil·losament cap al pis de dalt, quan vaig sentir murmuris provinents de
la penombra. Vaig reconèixer la veu del Pita.
Em vaig dutxar tranquil·lament per desvetllar-me una mica d’aquella
estranya nit. Si és que no falla; a cada última nit de cada torneig, m’haig de
quedar adormit en roba al llit d’un altre. Digueu-li al Frederic, que recordarà una bona nit estiuenca a la Pobla de
Lillet.
Anava a preparar amb el Cuartas
just després d’esmorzar xocolata calenta amb xurros i un bon ou ferrat amb dos
trossos de pa. Digne de déus.
Preparàvem, com ja li havia dit al Frederic
en estat zombie b3 contra 2... c5.
Provaria de sorprendre al Prujà. Per
si fos poc, quedaria doblement sorprès, ja que ni els del Gerunda ni ningú
sabien que l’Albert havia marxat,
per tant es pensarien que jugaria l’Albert
i no jo i jo de quart tauler i no la Llum.
A la taula 1 s’enfrontaven Cerdanyola del Vallès (líder en solitari del
torneig) contra Vila Olímpica, tercers classificats de Barcelona. Confiàvem en
el Vila Olímpica!
Les partides estaven en joc. Molt igualades totes. El marcador de 0-0 va
ser permanent durant molta estona, fins que el Ferran va obrir la llauna; guanyava al Rasen! Gran victòria del Ferran
que donava ànims a tot l’equip. Volíem quedar segons!
Malauradament l’alegria va durar poc. Al cap de poc temps, el Gerunda
empatava el matx ja que a l’última taula l’Eduard
Salagran guanyava a la Llum.
1-1. Faltem Torrente i jo.
A la meva partida, mai vaig estar bé. Vaig tornar a jugar a l’apuro de
temps, intentant timar el final com
havia fet el dia anterior. Aquesta vegada però no hi va haver remei. El Prujà va trobar una combinació molt
forta i jo, amb dos minuts al rellotge, vaig haver d’abandonar i felicitar al
rival.
L’Enric em va treure ràpid de la
sala per no destorbar al Torrents,
que semblava que estava en ple procés d’atracament.
Així va ser.
Els dos primers taulers ens van salvar la pell i vam aconseguir empatar el
matx contra els segons del rànking (2-2). El Cerdanyola va guanyar amb
comoditat al Vila Olímpica per un clar 3’05 a 0’5. Ja eren campions
matemàticament.
L’empat contra el Gerunda ens va quasi assegurar el tercer lloc. Ara, però,
esperàvem algun miracle per a que quedéssim segons (amb el titular ja us avanço
la posició final de l’equip però feu com si res). El Gerunda s’enfrontava a la
taula 2 amb el nostre equip B, format per;
·
Albert
Pita (1936)
·
Adrià
Pérez (1878)
·
Jaume
Lladós (1873)
·
Laura
Ovejero (1782)
Esperàvem que el nostre equip B pogués, com a mínim, posar-li les coses
difícils als gironins. A nosaltres, que ens esperàvem un equip com el Lleida o
el Vila Olímpica, ens va tocar un equip que no havia guanyat cap matx. El
Mollet B, format per;
·
Dilan
Paredes (1776)
·
Ángel
Tomás (1716)
·
Ferran
Coll (1700)
·
Gerard
Morros (1700)
Un rival assequible, però veient matxos anteriors... res estava fet!
Aquella ronda no vam preparar. Bé, sí, vam preparar la maleta, ja que
havíem de deixar l’habitació ben d’hora. El Cuartas (que va fer unes preparacions esplèndides durant el
campionat i que els podis aconseguits són en part gràcies a ell) es va dedicar
a preparar bàsicament a l’equip B, rival del Gerunda, i als sub-12 i sub-16,
que tenien matxos importants. A nosaltres res.
Va començar la darrera ronda.
El matx va ser un matx pla, sense gaires problemes. El primer en acabar va
ser novament el Ferran que va guanyar
la seva partida amb solvència. Jo (després de fer un SuperHiperMegaUltra Gambit
de Rei!) vaig guanyar fàcilment destrossant al jugador del Mollet B. 2-0.
El Torrents tenia una posició
que a ell li agraden, tranquil·les, a punt per arribar al finalet de peons i poc a poc anar fent. La Llum semblava que també guanyava.
El matx va acabar amb 3’05 a 0’5, però patint més del que esperàvem. La Llum va entaular amb el quart tauler
del Mollet B per el famós cas de la Torre
Loca, final de torres que són taules. El Torrents, que no va guanyar fàcil, va haver de suar una mica per
adjudicar-se el punt.
Vam assistir a l’entrega de premis tan sols tres jugadors dels cinc que
érem a l’equip. L’Albert no hi era i
pichichi Marc Torrents va haver de marxar a Barcelona ja que tenia molts
exàmens i havia d’estudiar. El Ferran,
la Llum i jo vam alçar la copa de tercers classificats de Catalunya. Vam
acabar amb bon sabor de boca, però el sub-16 encara està per arribar, i ara amb
les polèmiques partides de Kamikaze Jesús
per posar-les a les cròniques!
Víctor Collell
(L’innominable)
(Algunes de les imatges cedides per Enric Garcia)
